El petit príncep

“Als majors els agraden les xifres. Quan se’ls parla d’un nou amic, mai pregunten sobre l’essencial del mateix. Mai se’ls ocorre preguntar: ‘Quin to té la seva veu? Quins jocs prefereix? Li agrada col·leccionar papallones?’ Però en canvi pregunten: ‘Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?’ Solament amb aquests detalls creuen conèixer-li. Si els diem a les persones majors: ‘He vist una casa preciosa de maó rosa, amb geranis en les finestres i colomes en la teulada’, mai arribaran a imaginar-se com és aquesta casa. Cal dir-los: ‘He vist una casa que val cent mil euros’. Llavors exclamen entusiasmats: ‘Oh, què bonica és!’”-.
El petit príncep, de Antoine de Saint-Exupery

Poseidon

Aquesta bèstia de l’aigua que amida 1.93 metres i pesa 91 kg, Michael Phelps, és capaç de consumir 11.000 calories diàries durant les proves i entrenaments dels Jocs Olímpics de Pequín 2008, 4 vegades superior a la mitja d’un individu adult de la població. Però en molts fòrums culturistes s’opina que açò no és possible per a una persona que entrena unes 5 hores diàries (4 hores de natació + 1 hora al gimnàs). És molt fàcil opinar açò per aquells que el seu màxim esforç físic es prendre anabolitzants i altres drogues estimulants que acceleren els processos musculars, cardiopulmonars i sensitius. El que sí és cert, és que a més de estar moltes hores al cub d’aigua i dormint, segons diu ell, també estarà moltes hores assentat a la tassa del vàter. Allà va la dieta:

Desdejuni:
· 3 entrepans d’ou fregit amb ensalada, maionesa i ceba
· 3 torrades amb sucre
· 3 pastissets de xocolata
· Gran tassa de cereals

Esmorzar: (no dina)
· 1/2 kg de pasta
· 2 entrepans de pernil i formatge amb maionesa
· Refrescos

Sopar:
· 1/2 kg de pasta
· Pizza
· Refrescos

També he llegit alguns comentaris que insinuen que es dopa. Això, té un nom, és diu enveja. Phelps, està sotmès a totes les participacions a proves antidoping, més les que li fan per sorpresa. El que si que li dóna una major velocitat és el canvi de reglament de natació (tenen una extensió màxima submergits menys limitada, millor efectivitat de gir al final de la piscina, etc), les capacitats físiques (utilitza un 48 de talla de peu, per exemple, donant-li així un major impuls i velocitat), i altres millores com l’elàstic swimsuit basat en un disseny innovador de la NASA, que ofereix menor resistència a l’aigua, un cos més compacte i per tant, menor oscil·lació muscular i menor vibració corporal.

Mesmerising: Short Film Release

Encara que en l’estrena hem pogut veure el curtmetratge “Mesmerising” en HD sobre un llençol blanc al riu-rau amb l’ajuda d’un projector i amb la possible imminent pluja de tomaques, també podeu veure’l ja online. Hem decidit utilitzar el Vimeo i el Youtube per a penjar-lo: els arxius tenen mitjana qualitat i baixa qualitat, respectivament:

· Vimeo Mesmerising Short Film Link, 1280×720, FLV.

· Youtube Mesmerising Short Film Link, 320X280, FLV.

El link del Vimeo que us he posat, correspon al canal de Vimeo de Fox Pictures Studios i segurament penjarem tots els curts que hem fet i que farem. Si teniu problemes de connexió, sempre podeu baixar-se els arxius, del archive (Open Source Video Site): MPG HD720, 144MB o MP4 512Kb HD720, 27MB . No teniu excuses. La versió DVD pre-release que tenim desenvolupada actualment, inclou la banda sonora, però, en un futur, en la release, inclourem les fotos del rodatge, wallpapers, videos de les preses falses i també el making-off.

Per tant, vull agrair la tasca de posproducció, maquetació del DVD i muntatge que encara està realitzant Toni Mengual, així com la paciència que ha tingut amb la pressió i empipaments per part del director. Finalment, agrair també, a totes les persones que indirectament han col·laborat en la elaboració del curt, i a tots aquells que han fet possible l’estrena i presentació del curt.

Espero que us agrade:)

Beijing 2008

Revolucions per comunisme o per misèria?

Dos amics russos estan conversant i un li diu a l’altre:
[...]
-Escolta, saps que tot el que ens van contar del comunisme era mentida?-. I l’altre respon:
-Sí, ho sé, i el pitjor és que tot el que ens van contar del capitalisme era veritat-.
[...]

Rings of love II

Ha hagut una gran selecció entre les dones basada en la bellesa pels homes que competeixen de manera més polifacètica: en aquestes situacions els homes presumeixen, mostren la seva força, intel·ligència, etc. La selecció natural ha donat a l’home el gust per la bellesa femenina perquè indica lo relatiu a les seves qualitats com a parella i per això els homes instintivament, i per tant inconscientment, senten atracció per la bellesa de la dona: perquè realment, ella és un indicador de salut i fertilitat. En canvi les dones són menys feroces en la competitivitat: es centren en coses més concretes. La relació cintura/maluc és diferent per a les dones: diàbolo 0.7 (els homes 0.9), la més bella pels homes i les mateixes dones. Aquestes dones són les més fèrtils i les que tenen els parts més fàcils. La relació és deguda als seus nivells d’hormones que modelen al cos. Es va creure que 0.7 era per a facilitar el part però realment lo important és la pelvis i les contraccions. Per tant, la bellesa d’una persona no és relativa i superficial, en la varietat NO està el gust. La gent inclús pensa que tenim un gran dissenyador (Déu) per apreciar realment la bellesa, però per a Adán, el paradís era on estava Eva, i no el preferia pel clima contràriament a l’infern per la companyia com diuen alguns.

Les complicacions vertebrals (fins i tot escoliosis en un grau crític) en dones pot donar-se freqüentment degut al pes del nadó en recta final de l’embaràs: el centre de gravetat és desplaça molt per davant de els malucs per això perd estabilitat i caminar es torna complicat. Però, per sort, l’evolució estreny però no ofega: un estudi publicat per Nature demostra que la part inferior de la columna vertebral de les dones ha evolucionat per a ser més flexible i oferir un recolzament major a la dels homes. Quan una embarassada s’inclina cap enrere per descansar reubica el seu centre de gravetat corbant la part inferior de la seva columna. La curvatura s’incrementa un 60% en l’embaràs. Esta curvatura és possible perquè les dones poden corbar fins 3 de les seves vèrtebres lumbars, a diferència dels homes que tan sols tenen flexibilitat en 2 d’elles. A més a més, les articulacions de la columna femenina són més grans i fortes, millorant la seva resistència; per això també estan més capacitades per a carregar amb el nadó als braços desprès del seu naixement.

La dona, malauradament, també té el doble de riscos en malalties psiquiàtriques: entre 20 i 34% davant al 8 i 21% del homes: la causa tot i que és biològica, també influeixen les variables de tipus sociocultural. La violència sexual i els delits de violència de gènere contribueixen a l’elevada prevalença de problemes mentals en les dones: estrès post-traumàtic. Però el que dispara l’estadística femenina són els trastorns alimentaris, els disfòrics premenstrual o les depressions postpart. A més 2/3 parts dels responsables de malalts mentals són dones, per tant el risc de patir una malalties es duplica. I tot així, una quinta part de les pacients arriba massa tard a la consulta.

L’esperança de vida al 2006 per als homes era de 77.38 anys i al 2007 de 77.33, mentres que en les dones fou de 83.9 al 2006 i 83.76 al 2007. La mitja de fills per mare desde l’estret de Gibraltar fins als Pirineus és de 1.38, superant aquesta en el Pais Valencià els 30.8 anys, respecte al 2006 que foren 30.76 anys. Aquesta mitja és lleugerament menor que la mitja nacional, que al 2006 fou de 30.94 i al 2007 ha sigut de 30.98.

Tot i que la dona no pot tenir problemes, cap angoixa ni depressió per fer l’amor però pot tenir orgasmes durant una hora a diferència de l’home, a l’home li és indiferent, tots dos tenen clara la diferència entre l’amor i fer l’amor als seus cervells, i per això, ja per acabar, m’agradaria definir l’amor des d’un punt de vista perceptual, vull dir, l’amor existeix des de que l’home s’ha diferenciat de la dona, xicotetes grans diferències de gènere que donen lloc a molts gustos, comportaments, etc que he esmentat al llarg d’aquestos 2 posts. L’amor es troba al cervell emocional (col·loquialment diem “el cor”) i sense ell, la nostra empenta sobre la Terra faria milions d’anys que s’hagués esborrat al igual que sense sabor al menjar ens moriríem de fam. L’amor és física, però també química, literalment parlant. L’amor és l’instint de fusionar-se amb un altre organisme per a que els gens perduren fins l’infinit, encara que muten aleatòriament. L’amor, és més que plaer, és vida.

Decideix-te

Triem el que ens convé, el que coneguem, però a vegades ni sabem el que ens convé ni coneguem el que escollim. Hi ha una decisió darrere de cada acció, de cada creença i de cada percepció. Si tenim moltes opcions existirà un major conflicte a l’hora d’escollir, és a dir, no necessitem tota la informació per elegir alguna cosa per satisfer-nos, a vegades amb una informació parcial i reduïda és suficient; unes bones raons i generals (heurística) fan que ens estalviem gran part del nostre temps, ja que tenim una capacitat limitada d’assimilació (saturació) tot i que semble que tenim més possibilitats de trobar el que ens agrade. Resumint: com més llibertat per a la tria és pitjor, per això cal augmentar les restriccions. Les emocions, en canvi, són molt bones per nostre instint animal i per tant per a decidir-nos, però ja no estem a la selva. Es pot dir que actualment les emocions són menys útils i igual de importants que temps anteriors. Les decisions instintives poden funcionar molt bé, però també molt mal. Els estudis que s’han fet fins ara, mostren que la intuïció i l’instint son més efectius que l’elecció racional i es que per definició hi ha una forma de ser racional i milions de ser irracional.

Introduir una nova opció reafirma l’altra, però això és un autoengany. La realitat no és objectiva, és una combinació de lo subjectiu i de lo objectiu. Quan esperem que alguna cosa sigui mala, la experiència pot esborrar aquesta expectativa i la realitat pot ser inclús pitjor. La gent vol mirar-se a l’espill i sentir-se bé, però també aprofitar-se de les trampes; de manera que es poden fer unes poques trampes i sentir-se bé d’igual forma, però cal reflexionar per a eliminar l’engany encara que ens trobem confusos, del contrari, ens manipularàn fàcilment. Hi han anuncis que no contenen cap informació sobre el producte, repetint moltes vegades la marca. El xiquets aprenen el llenguatge a partir de les paraules i frases senzilles repetint-les dels pares. Si el Quixot fora un conte, no l’aprendríem mai: el mateix ocorre en les decisions, a partir de les bones raons senzilles, breus, concises i clares arribem a decidir-nos ràpidament escollint una bona opció.

Podem reconèixer que quan alguna cosa és gratuïta, tal volta hi hauria que parar-se a pensar. Solem fer les coses per costum o per manca d’autocontrol. Un exemple fàcil que he pogut comprovar de primera mà: quan un és estudiant, moltes vegades va a comprar al supermercat quan té fam, i per això compra massa. Ens donem compte de l’errada, però no la corregim. Tot i que ens basem en decisions passades (memòria) i preus relatius, a més a més, sempre assumint un preu de reserva: si ens demanen un poc menys per un producte, acceptarem l’intercanvi. La gent que compra els medicaments més cars, sol sentir-se més tranquil·la que si comprara els barats, encara que ambdós siguen iguals (efecte placebo). Per això molts estudis de la societat es realitzen sobre els supermercats, perquè ens diuen molt sobre la capacitat de decisió dels humans: quan, qui, què, perquè i de quina manera comprem.

Una de les fantàstiques cites de Albert Einstein (1879-1955) en temps de guerra (II Guerra Mundial) que ens demostra el gran egoisme de la raça humana i alguns factors dels quals ja he comentat s’il·lustren en la següent: “Si es demostra amb èxit la meva teoria de la relativitat, Alemanya em reclamarà com alemany i França dirà que sóc ciutadà francès, en canvi, si la meva teoria resulta ser falsa, França dirà que sóc alemany i Alemanya dirà que sóc jueu”-.

Mesmerising

De sobte, em despertà l’estrident soroll d’un llamp. Estava atabalat i no veia més enllà d’un pam amb total claredat, però sentia repicar l’aigua en un cristall que vaig descobrir més tard. El rellotge digital de la tauleta que tenia al costat em revelava que havien passat vint-i-quatre hores. A poca distància dels peus del llit, hi havia un armari de fusta antic que ocupava quasi tota la paret que tenia davant de mi. A l’esquerra meva, es estava l’entrada a l’habitació amb una porta oberta de bat a bat per la qual entrava un dèbil resplendor, que possiblement provenia d’una altra habitació, i la seva lluerna es reflectia a la paret que tenia a la meva dreta. En aquesta es trobava el finestral amb el qual, vaig poder contemplar finalment, desprès de nuls esforços per tractar de no veure tèrbol, que plovia amb força gana contra el cristall sota un cel fred i ombrívol.

Em trobava escampat panxa per amunt, estirat i amb calçotets en un llit de matrimoni prou ample. El llençol que em cobria les cames estava humit, possiblement per la suor freda que em cobria també tot el cos nu. Desprès de rumiar-m’ho uns segons, em vaig incorporar amb dolor, descobrint-me unes grapes que tancaven una incisió recent d’uns 12 centímetres en el lateral abdominal esquerre que no em feia gaire gràcia. M’havien extirpat un ronyó. Ho sentia. Sabia que el tràfic negre d’òrgans estava molt estès i molt ben pagat però mai hagués pensat que em tocaria a mi. Em vaig cagar en la puta tres vegades. Vaig patir sentiments ben estranys barrejats de còlera i confusió durant una estona, que em van generar tal inquietud, que vaig aconseguir vèncer la confusió que m’oprimia el pit i l’estat capmoix amb el qual em trobava, segurament pels efectes d’algun fort sedant o narcòtic. Vaig decidir alçar-me del llit tot i que suposara un esforç molt gran, sortir per la porta d’aquella llobera entrefosca, i indagar amb més detall les circumstàncies que estava empomant.

Les parets blanques del passadís feien com un efecte hivernacle amb la llum que provenia de l’altra habitació. Aquest canvi de recepció de llum, no va ser ben rebut per part de les meves pupil·les, fent-se notar amb un mal de cap fort però breu: unes punxades que m’esbrinaven que certament que no estava somiant, que no m’havia enganyat triant la pastilla roja o la blava. Sabia que amb un ronyó podia viure, tot i que al principi és resultaria molest degut a la poliúria i altres símptomes generats per l’explotació del ronyó que em quedava, encara que el cos acabaria acostumant-se. Anar descalç em va fer viure aquella situació amb una realitat més nítida: sentia els pis fred de marbre a través de la planta dels meus peus. Tot i que caminava lentament pel dolor i requeia, poc a poc, en un grau cada vegada superior de somnolència, finalment vaig entrar intentant no fer soroll, per la porta d’on provenia tota la llum. Allí, vaig albirar a més d’una forta fetor, d’esquenes a mi, un individu amb un vestit blau turquesa clàssic de sala d’operacions d’hospital, que manipulava alguna cosa.

Ara queia; la nit anterior havia acabat darrere d’una jove molt bonica, simpàtica i juganera, amb una silueta esvelta igual que la que descrivien els meus ulls ara davant de mi, que sota els efectes de l’alcohol, m’havia seduït i dut fàcilment cap al seu apartament. Aquesta no era rossa però potser la nit anterior portava una perruca per dificultar la seva identificació. Aquella tia bona utilitzava les seves bones qualitats físiques resultants d’una bona descendència genètica, per atraure els ingenus i conduir-los fins allí, a la teranyina de l’aranya, al seu cau. I jo havia caigut a la trampa. Desitjava amb totes les meves ganes poder despertar d’un malson i oblidar tota aquella agonia. Però, el cap va començar a donar-me voltes fins que vaig caure a terra produint un so tou. Ella es girà buscant en la meva mirada, una justificació del meu desplaçament contingent fins que va trobar una raó i, segons més tard, s’apropà cap a mi amb un bisturí brut de sang a la mà i dibuixant un somriure malèfic amb els llavis, amb tanta despreocupació i calma que m’ajudaren a entrar en un estat profund de pèrdua de consciència.

De sobte, em despertà l’estrident soroll d’un llamp. Estava…

Jo ric, tu rius i ells riuen

Riure és sa, o almenys això diuen els investigadors: disminueix la presència de colesterol en sang així com la glucosa en sang, produeix un descens significatiu de la probabilitat de patir malalties mentals i ens ajuda a fer la digestió, encara que per experiències personals no vos açò perquè segurament patireu mal de panxa. Les rialles també estimulen l’alliberament de les endorfines encarregades de vetllar pel manteniment l’elasticitat de les artèries coronàries. Segons la revista Science i els seus estudis capritxosos, els gossos i les rates també riuen: emeten gemecs similars als d’un nadó; i es que aquesta part del cervell és la més semblant que tenim amb la resta d’animals.

Però el riure també mata: o sinó digueu-li-ho al famós traductor Thomas Urquhart quan va morir d’un atac cardíac rient-se al assabentar-se que Carles II d’Anglaterra havia ascendit al tron, al rei de Birmania Nandabayin (1599) quan s’asfixià degut a les continuades rialles quan un mercader italià li contava que Venècia era un estat lliure i que no tenia rei, o al filòsof Crisipo (segle III a.C.) quan es va trencar de riure desprès de donar-li vi a la seva burra i veure com l’animal intentava alimentar-se amb unes figues. Aquests són alguns dels esdeveniments que han esdevingut la creació de l’expressió “morir de riure, morir per riure”.

Però, i es que també se’n pot morir d’amor.

Sensations

Arrel d’açò segur que tindré malsons: és una d’aquestes imatges que te se graven al cervell i no te la pots treure de cap manera, però, ha sigut una sorpresa per a ambdós: estava tot tranquil navegant per la xarxa, quan per la finestra ha entrat una moscarda, una mosca més gran del habitual. Normalment fugen de l’ambient àrid, de la basca calorosa de migdia, i s’endinsen en qualsevol casa, on poden gaudir d’uns graus menys de temperatura. A vegades també en busca d’aliment. Aquesta no, aquesta buscava on deixar els ous, les larves. Ho he sabut quan he agarrat el mata-mosquits o el mata-qualsevolinsectequeemelstocacollons, i esclafant-la contra el cristall de la finestra enmig d’un pâté a la foié: han aparegut uns filets blancs que es movien estant la mosca mare morta.

M’han vingut milers d’imatges similars a les que m’empasse quan veig un documental típic d’Àfrica: mosques deixant les seves larves en carn de cadàvers i altres imatges igual de boniques que malauradament no he pogut controlar. Ha sigut repugnant i fastigós. He tingut nàusees durant uns segons. No tinc gaire coneixements en insectologia, però els intestins d’un insecte no es mouen desprès de matar-lo, vaja, almenys no d’aquella forma. Quan he superat l’impressió visual, he hagut de “plegar” els fetus, uns fetus que encara no estaven preparats per sobreviure en aquest món tant abrupte.